Entre els anys
711 i
716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses
càntabres i
pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències. Així per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'
Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb
Teodomir, una espècie de delegat del govern del
regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes.
L'
Akhbar Majmua és una crònica anònima curta que relata la conquesta d'Al-Àndalus pels àrabs, el descobriment del
Múqtabis d'
Ibn Hayyan, que relata els mateixos fets més àmpliament, li van fer perdre interès.
Emirat de Còrdova
- El 773, Abd-ar-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. Tot i això, el vertader organitzador de l'emirat independent fou Abd-ar-Rahman II, qui delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.
Califat de Còrdova
El
929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat
abbàssida, a
Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, els
omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la
Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb
Bizanci i assegurar el subministrament d'
or.
Després de la presa de
Melilla en
927, a mitjans del
segle X els omeies controlaven el triangle format per
Algèria,
Sijilmassa i l'oceà
Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a
950 el
Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la
pau.
És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el
1010 amb la
fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim
Hixam II, i els successors del seu primer ministre o
hàjib,
Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any
1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com
taifes.
Taifes
Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la
fitna que es va desencadenar pel tron entre els partidaris del darrer califa legítim
Hixam III, i els successors d'Almansor. En el rerefons també existien problemes amb la sufocant
pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions i es crearen més taifes.
La Reconquesta
En el
segle XIII, es produeix un gran avanç cristià, comença l'expansió de catalans i aragonesos per la
Mediterrània i la unió de Castella amb Lleó.
Regne nassarita de Granada
- L'any 1238 entra a Granada Muhàmmad I al-Ghàlib, també conegut com Al-Hamar (el Roig). És el fundador de la dinastia nassarita (que tingué vint soldans granadins) i el fundador del regne de Granada. Des del començament fou un regne amic dels reis castellans, però amb el pas dels anys hagué de fer-se tributari per tal de mantenir la independència.
El darrer rei d'aquesta dinastia fou
Boabdil (Abu-Abd-Al·lah), derrotat el
1492 pels
Reis Catòlics. A partir d'aqueix moment passà a formar part de la Corona de Castella.
