La historia de Al-Andalus

Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències. Així per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes.

Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar en 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad, i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete.

L'Akhbar Majmua és una crònica anònima curta que relata la conquesta d'Al-Àndalus pels àrabs, el descobriment del Múqtabis d'Ibn Hayyan, que relata els mateixos fets més àmpliament, li van fer perdre interès.

 Emirat de Còrdova

El 773, Abd-ar-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. Tot i això, el vertader organitzador de l'emirat independent fou Abd-ar-Rahman II, qui delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.

A l'arribada al tron d'Abd-ar-Rahman III en 912, la decadència política de l'emirat era un fet. Intentà imposar la seua autoritat i acabar amb les revoltes i conflictes, proclamant-se califa en 929 i originant el califat de Còrdova.

 Califat de Còrdova

El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat abbàssida, a Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or.

Després de la presa de Melilla en 927, a mitjans del segle X els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Sijilmassa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau.

És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre o hàjib, Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com taifes.

Taifes

Taifes a l'any 1031.

Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la fitna que es va desencadenar pel tron entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam III, i els successors d'Almansor. En el rerefons també existien problemes amb la sufocant pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions i es crearen més taifes.

També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224). Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjan segle XIII, l'Àndalus quedara reduït al regne nassarita de Granada.

 La Reconquesta

Entre els anys 718 i 1230 es formen els principals nuclis cristians a la península en els regnes de Lleó, Castella, Portugal, Navarra i la Corona d'Aragó.

En el segle XIII, es produeix un gran avanç cristià, comença l'expansió de catalans i aragonesos per la Mediterrània i la unió de Castella amb Lleó.

La Reconquesta finalitza el 1492 amb la presa del regne nassarita de Granada pels Reis Catòlics que l'annexionaren a la Corona de Castella. Aquest mateix any es produeix l'expulsió dels jueus i el descobriment d'Amèrica.

 Regne nassarita de Granada

L'any 1238 entra a Granada Muhàmmad I al-Ghàlib, també conegut com Al-Hamar (el Roig). És el fundador de la dinastia nassarita (que tingué vint soldans granadins) i el fundador del regne de Granada. Des del començament fou un regne amic dels reis castellans, però amb el pas dels anys hagué de fer-se tributari per tal de mantenir la independència.

El darrer rei d'aquesta dinastia fou Boabdil (Abu-Abd-Al·lah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. A partir d'aqueix moment passà a formar part de la Corona de Castella.